Arià Paco

Covarda, vella, tan salvatge

Un retrat vívid i polifònic d’una generació de joves marcada pel desarrelament i la fragilitat de les ambicions.

A Igualada els somnis s’asfixien. Per això els joves marxen: a Barcelona, Madrid, Alemanya, Arizona. Quan el seu pare mor, però, el David decideix interrompre la seva carrera i tornar per encarregar-se del bar que li ha
deixat en herència. En assabentar-se’n, el Biel i l’Auger també tornen a la ciutat que els va veure créixer, resolts a redreçar la mirada del seu amic cap al futur. Però, quin futur?

En el transcurs d’un estiu enrarit, els vells amics es busquen i no es troben, lligats pels codis gastats d’una amistat que temps enrere semblava a ultrança, i les empremtes d’una ambició passada. Intel·ligent i delicada,
Covarda, vella, tan salvatge és el retrat d’una generació erràtica, atrapada entre el miratge de construir un camí propi i la buidor de trencar amb els llaços de la comunitat.

Què n'han dit?

«És una novel·la que trepitja fort les preocupacions d’avui i es pregunta quina és la vida bona amb un relat coral en què cadascú tempteja una resposta.» —Carlota Rubio a Núvol

Amb “Covarda, vella, tan salvatge”, Arià Paco roba un vers a Espriu per canalitzar la ràbia generacional actual. Té capítols espectaculars, com les escenes de la tardor del 2017. És com si Bolaño hagués escrit sobre les manis per la independència.» —Albert Forns

«”Covarda, vella, tan salvatge” desplega el retrat d’una generació desarrelada, teixit amb personatges vius i una escriptura polièdrica i prenyada de sentit.» —Helena Guilera, editora i escriptora

«Una obra sensible i intel·ligent que retrata la generació mil·lennial, desarrelada, frustrada, erràtica i incomunicada.» —Anna Carreras a l’ARA Llegim

Entrevistes

Fes-ne un tast

«Almenys els amors s’acaben, oi? No sempre, però sí tot sovint, sí possiblement, tenen finals clars, polits, i es deixen narrar a la clàssica, aristotèlica manera. Almenys els amors s’acaben; comencem així, doncs.»