Josep Campmajó
Olor de violetes
«Una veu crida el meu nom. Quin és el meu nom? L'he oblidat. Fa tant temps que imagino altres vides que la meva ha quedat diluïda en un oblit indecent.»
Esbrinar quin significat té el somriure maliciós del cos que uns pescadors troben surant al mar és l’inici d’un viatge als límits entre la realitat i la fantasia d’un narrador internat en un sanatori psiquiàtric i d’una dona a qui la vida no ha tractat generosament.
Un viatge a l’extrem dels desitjos i al llindar de la supervivència de la ment explicat amb un discurs torrencial i lúcid, de gran potència verbal i impregnat d’humor negre. Somni, irrealitat, certesa i poesia es confonen fins a trobar la clau de volta: l’olor de violetes.
